Mentre s’escriuen aquestes línies, es manté l’actual situació de confinament de la població i, tot i que sembla que l’evolució del número de morts i contagiats s’estanca i deixa de créixer exponencialment, la solució sanitària d’aquesta crisis queda encara lluny. L’aparició d’una crisi econòmica de conseqüències inesperades sobre Europa, deguda a l’aturada de l’economia d’aquestes setmanes, sembla cada cop més real.

Enfront d’això trobem la Unió Europea, la qual es va crear com a eina després de la Segona Guerra Mundial, per tal que no tornés a esclatar un conflicte d’aquestes característiques al continent. Es crearia un futur de prosperitat i suport mutu, basat en la lliure circulació de persones i la interdependència econòmica, que farien el somni de la integració europea una realitat. Aquest si més no, és el discurs oficial. Ara bé, la realitat palpable i la recent història ens demostren, tossudament, la fal·làcia d’aquest relat. La Unió Europea es tracta d’una unió entre les elits econòmiques, sobretot francoalemanyes, per a recol·locar les antigues potències europees enfront del nou ordre mundial que s’edificava amb el començament de la Guerra Freda.

Però sense voler entrar en detall en la història de la Unió Europea, ens trobem ara en la darrera crisi que aquesta s’enfronta. Davant la situació extrema en la que ens trobem, veiem com la Unió Europea s’està mostrant incapaç de reaccionar d’una manera ràpida i ordenada per fer front a la pandèmia. No només perdent capacitat d’influència sobre regions les quals es trobaven en la seva òrbita, sinó fins i que va en camí d’esquerdar-se ella mateixa.

Itàlia, cansada de les excuses i la falta d’ajuda enviada per part de la Unió Europea, ha decidit trencar tots els tabús de les velles i sagrades aliances atlantistes, demanant ajuda ni més ni menys que a la Xina i a Rússia, dos dels «enemics» que s’ha construït la Unió Europea en els darrers temps. A això cal afegir-hi, també, la demanda d’ajuda a metges cubans, amb la corresponent protesta i posada de mans al cap de la UE, els EUA i l’OTAN. Espanya encara no s’ha atrevit, o no ha tingut voluntat política de fer aquests passos. No sabem si per militància atlantista o temor a com reaccionaria la dreta espanyola.

Un altre aspecte que ha portat molta cua és la discussió dels eurobons o coronabons, actualment dins de l’esquerra s’està produint el debat sobre la conveniència o no de demandar aquestes mesures. Veiem aquí la postura de destacats membres del Partit Verd Europeu, segons la qual ara necessitaríem aquests eurobons, allunyats dels plans de rescat de la dècada passada i establint un deute compartit, i per altra banda postura que defensen grups com Ekona, que exposen la necessitat de no crear més deute i la creació de diners per part del BCE.

Més enllà d’aquest debat, sembla que des del nord d’Europa ja s’ha tancat aquesta discussió. Si els països del sud si volem un rescat, que sigui en el format clàssic que ja coneixem, amb sostres de dèficit imposats i homes de negre inclosos. Aquesta postura ha sigut capitanejada per països com Alemanya, Holanda o Finlàndia. Aquest últim amb un govern progressista amb ministres verds i de l’esquerra alternativa. El que desgraciadament ens demostra que quan van mal dades, la solidaritat és una paraula buida en boca de moltes forces de la suposada esquerra transformadora.

Pel que fa a la política exterior europea, no sembla que li vagi molt millor. La primera negativa a prestar qualsevol mena d’ajut o venda de material mèdic a tercers països, ha tirat a estats com Sèrbia, als braços de russos i xinesos. És possible que el recent enviament de milions d’euros en concepte d’ajut per frenar el covid-19 a països com Bòsnia o Macedònia del Nord es deguin a intentar pal·liar aquesta situació, i mantenir l’esfera d’influència a Europa de l’Est i els Balcans.

Enfront aquesta enèsima crisi de la Unió Europea què ha de fer l’esquerra? Hem de seguir presos pel fals debat de Unió Europa vs. nacionalisme d’estat-nació? Aquest és un debat que convé molt tant al liberalisme euroeufòric, com a l’extrema dreta o la darrera moda intel·lectual del roig-pardisme, estès a Itàlia i que sembla que es vol instal·lar també a Espanya.

Cal, des de l’esquerra, abordar seriosament aquest debat i començar a plantejar la batalla de les idees i de com construïm una alternativa des de les sobiranies i el sobiranisme a aquesta Europa dels mercaders. Sense caure en creure que ara ens cal un retorn a l’estat-nació. Com bé apunta el filòsof Slavoj Zizek, la crisi social provocada per aquesta pandèmia ha demostrat la futilitat dels estats cada un avançant pel seu cantó, i s’ha demostrat com d’interrelacionada està la humanitat.

Només cal veure el dantesc espectacle que estem assistint, que mentre Cuba exporta metges arreu del món, països que s’atrevien a donar-li lliçons de democràcia com els EUA, França o Turquia es dediquen a literalment a robar material mèdic destinat a d’altres estats.

Tenim per tant una àrdua i complicada tasca al davant, però no per àrdua és menys necessària i urgent.

Arnau Piqué

Font:

realitat

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.