Imprimeix
Categoria: Programa de govern PSOE-UP 2020

L'acord de govern arribat entre PSOE i Unidas Podemos, el qual serà el marc sobre el qual s'orientaran les polítiques d'Espanya en la legislatura vinent, ha generat moltes reaccions des d'il·lusió, passant per l'escepticisme, fins al rebuig radicalment frontal de les tres dretes del "trifachito", així com de les diferents forces i veus reaccionàries del país. El propòsit d'aquest article consisteix a fer una breu anàlisi de la política internacional i exterior d'aquest anomenat acord. Analitzant-ne els punts forts, com les principals mancances que, des de la nostra opinió, presenta el document.

El document constata l'escassa importància estratègica que aquest govern sembla que atorgarà a la política internacional, situant aquesta matèria en darrer punt del document i amb un escàs desenvolupament dels temes anomenats. Sovint la política exterior sol aixecar poques passions en la nostra política quotidiana. Una clara mostra d'això, és que aquesta no ha sigut motiu de debat, ni de confrontació en tot el procés de negociació entre PSOE i UP, ni abans ni després de les darreres eleccions. A pesar d'això, una petita anàlisi rigorós de la realitat de seguida ens fa adonar de la centralitat que té aquesta en el nostre dia a dia. Sense la importància estratègica de la geopolítica no es pot entendre la capitulació de Syriza a Grècia amb el memoràndum, de la mateixa manera, si aquest govern arriba a fer polítiques verdaderament transformadores (ni revolucionàries per descomptat, però aquest no ha estat mai l'esperit de l'acord PSOE-UP) es trobarà amb l'oposició frontal de la Troica, dels EUA i de les corporacions transnacionals.

Procedim per tant a iniciar l'anàlisi de l'acord, comencem amb aquells aspectes més interessants.

El primer a destacar i que ens congratula, és que es trenca per fi amb la concepció de l'Europa fortalesa, i es fa un enfocament de la crisi migratòria sota el prisma de l'emergència humanitària de la defensa universal dels Drets Humans, i s'abandona la perspectiva de seguretat del problema. A priori no ens hauria de sorprendre aquesta perspectiva, la qual sempre ha sigut hegemònica en l'esquerra transformadora europea, però molts cops la socialdemocràcia europea ha comprat el discurs de la dreta, que vinculava la migració amb un problema de seguretat nacional i europeu. Malgrat això, aquesta política haurà d'anar acompanyada de recursos i implica qüestions de política interior i exterior atès que la frontera sud és el principal punt d'entrada d'immigració al continent europeu.
També ens congratula veure com s'abandona el projecte de l'euroexèrcit, el qual fins i tot havia sigut defensat des d'alguns sectors de l'espai dels comuns, i que des del moviment per la pau i la solidaritat, així com des de Comunistes de Catalunya, sempre havíem assegurat que això no seria altra cosa que un instrument de l'imperialisme europeu, per imposar els interessos del gran capital europeu i propiciar canvis de règims als nostres veïns, i així quedà recollit en el programa electoral de Sobiranistes.

Un altre punt fort que té l'acord és la recuperació de la política exterior, amb el reforç de drets i llibertats en la Unió Europea. Així es proposa la creació d'un marc legal europeu que garanteixi els drets de les persones LGTBI, que pot esdevenir un element clau per combatre l'homofòbia al continent, la qual es troba especialment estesa als països de l'Europa de l'Est. També es proposa la creació d'un Alt Comissionat pels Drets Fonamentals, el qual hauria de supervisar la protecció d'aquests drets. Queda per veure com es materialitzarien les resolucions d'aquest alt comissionat i com es faria efectiu perquè fossin vinculants.
Finalment l'últim aspecte que hem considerat positiu, és la creació d'un salari mínim interprofessional en l'àmbit europeu, que pot contribuir positivament a la fi de les diferències salarials entre la classe obrera de la Unió Europea.

Aquest acord també té mancances o punts febles que té aquest acord programàtic, que s'expliquen a continuació.

La primera mancança i potser més important és la perspectiva i l'enfocament que tracta aquest acord. És a dir, es té una visió euro eufòrica i acrítica del procés de construcció europeu, segons el qual, la Unió Europea es tracta d'una aliança de pobles per la pau i els drets humans, sorgida de les cendres de la Segona Guerra Mundial. Aquesta perspectiva ahistòrica no només no té en compte d'acord amb què s'ha creat la Unió Europea, si no quin paper ha exercit al llarg dels anys, trobant centenars d'exemples, segrest de la sobirania i tracte colonial i humiliant cap a Grècia, implicació directa en la guerra i el canvi de règim a Ucraïna, i un llarg etcètera.
Si considerem la premissa euro cèntrica com a certa, es pot entendre que es vengui com a un pas positiu una major relació de la Unió Europea amb els països africans. Si tenim en compte els efectes que produeix realment la política exterior europea, sabem bé que els africans faran bé de mantenir les distàncies de la Unió Europea, si volen esdevenir sobirans, superar les polítiques colonials i sortir de les situacions de pobresa i desigualtat que viuen en els seus països.
En aquesta mateixa línia, si bé es fa menció a què fer amb la crisi migratòria, en cap moment es parla de què fer amb les causes, que en molts casos la mateixa causant d'aquesta és la mateixa Unió Europea. Alhora no es proposen polítiques pel desenvolupament dels països amb més emigració, molt lligat als conflictes armats i els grans focus de pobresa.

En l'acord no es fa cap menció a la més mínima modificació del model de relacions que té Espanya amb l'exterior, ni de l'statu quo. S'accepta i es consolida l'actual paradigma de relacions internacionals on les potències occidentals esdevenen hegemòniques. No hi ha cap menció al desenvolupament de focus multipolars de poder (BRICS, Mercosur, CELAC, etc.), ni a la necessitat de crear noves estructures o reforçar les existents que qüestionin aquest repartiment inequitatiu del món (reforçament de Nacions Unides, creació de l'ALBA Europea, Creació d'una unió euromediterrània, etc.). Evidentment no es menciona l'OTAN, com tampoc el paper que juga Espanya a Amèrica Llatina, com a mera corretja de transmissió dels interessos de les transnacionals espanyoles.

En aquesta mateixa línia, no es fa una aposta perquè Espanya deixi de ser un país completament subordinat als interessos dels EUA, ni que Espanya esdevingui una potència que aposti per la neutralitat i la mediació internacional. En aquest sentit la política d'"Aliança de Civilitzacions" de l'era Zapatero era molt més avançada i progressista que la proposta que tenim ara.
Destaca la política tan poc agosarada, l'escassa projecció internacional que s'atorga a l'Estat, no proposant la intervenció d'Espanya en la mediació de conflictes latents a territoris amb un especial vincle històric com és el cas de Colòmbia, Veneçuela, la crisi a Xile o el conflicte entre el Front Polisari i el Marroc.

Alhora també és sorprenent que únicament reserva a l'Estat l'exercici de la política internacional sense anomenar nous actors emergents en aquesta matèria com són les ciutats o les regions que en els darrers anys han desenvolupat un creixent pes en matèria de política exterior i on necessàriament cal una coordinació per tal de maximitzar l'eficiència en aquesta política pública.
No es fa cap menció als Tractats de Comerç i Inversió, tals com el CETA, la Carta de l'Energia o el Mercosur, autèntics instruments en favor del gran capital per tal de limitar la sobirania i impedir que es puguin dur a terme polítiques socials i ambientals. Existeixen molts i clars exemples d'aquesta afirmació, tenim el recent exemple com la crema massiva de l'Amazones d'aquest estiu, és conseqüència directa de la firma del tractat Mercosur.

En aquesta mateixa línia, es fa una aposta pel Green New Deal. El qual pot tenir un sentit en el context dels EUA, però a Europa es tracta d'enfocar la transició energètica, en el marc d'un capitalisme verd, la qual cosa no només no és desitjable, sinó utòpic. L'actual necessària transició energètica justa, és impossible mentre es mantingui l'actual model privatitzat i d’oligopolis.

Com a conclusió podem afirmar, que si bé aquest acord programàtic conté alguns elements interessants en l'àmbit de defensa global de drets humans i llibertats, parteix d'una concepció imperialista i colonial del paper que ha de jugar Espanya en el món.
Així, tota reforma que es vulgui fer amb un caràcter mínimament progressista es trobarà amb un xoc frontal dels grans poders, i sembla que aquesta és una qüestió que aquest acord no vol afrontar. Coneixent els actors que ho firmen, no es tracta d'ignorància, sinó de calculada ambigüitat per tal d'arribar a un acord. Però aquests aspectes que senyalem en aquests article no són merament retòrics, sinó que són realitats palpables amb els quals es trobarà aquest govern i haurà de triar si confrontar-s'hi o subordinar-se al gran capital.

Alba Blanco i Arnau Piqué

Font:

realitat

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.