La via armada va ser l'última alternativa per a escombrar a la dictadura i els seus esbirros, despullar del poder a la corruptela i construir un nou sistema polític amb justícia social.

La nova etapa, que va començar al gener de 1959 amb el triomf de la Revolució, va propiciar noves transformacions polítiques, econòmiques i socials, les quals van tenir una dinàmica radical d'alliberament nacional, democràtic-popular, antiimperialista i de caràcter socialista; però tot aquest llarg procés fins avui dia, no ha estat exempta de forts obstacles i molt difícils reptes.

Els governs dels EUA s'han caracteritzat per imposar una política de constants hostilitats tot tipus: agressions militars, guerres bacteriològiques, pressions diplomàtiques, atemptats contra objectius econòmics nacionals i diplomàtics en l'exterior, assassinats a líders de la Revolució i l'aplicació d'un criminal bloqueig econòmic, els objectius del qual són enfonsar al poble cubà en manques materials i deteriorar l'economia cubana, per a així afeblir les conquestes aconseguides amb els programes creats amb la Revolució.

És cert, el bloqueig econòmic imperialista ha condicionat a la joventut cubana a afrontar dia a dia grans necessitats i insatisfaccions, que al seu torn estan cortejades per contínues campanyes propagandístiques en mans dels grans mitjans de premsa (autotitulada “lliure”, però amb una fixa línia editorial de manipulacions i mentides sobre la realitat cubana) i on no escasseja la guerra cultural que assota feroçment amb patrons enajenantes, amb la clara intenció d'allunyar a les joves generacions de les seves veritables arrels històriques i substituir els seus símbols i identitat patriòtica.

L'imperialisme i els seus Think tanks han posat en marxa, contra Cuba, tots els seus mecanismes de subversió, des de la influència de les TIC’s, el robatori de professionals de les missions internacionalistes fins a la creació de “líders”, per a fomentar la deserció i la dissidència. No obstant això, les famoses primaveres o revolucions de colors no funcionen per a Cuba.

Els sectors més poc inclinats i anticubanos han fet de la guerra contra Cuba un fructífer negoci i l'imperialisme continua somiant sobre “quan la Revolució s'ensorri”. Porten ja 60 anys amb les maletes fetes, tant aquells que van fugir de la justícia revolucionària en 1959, els que van sofrir les justes nacionalitzacions de béns i propietats, com els nous que veuen en el possible canvi una oportunitat de lucrar-se, si finalment aconsegueixen convertir a Cuba en aquest prostíbul o casino de jocs que era abans de 1959.

Coneixent-se bé per l'esquerra de l'Estat espanyol tot el que afronta Cuba, crida l'atenció com encara persisteix la cataracta política en un cert fracció d'aquesta, i indirectament, però amb l'afany d'il·lustres crítics, des de la bandera de la falç i el martell, li fan mal servei a Cuba si li faciliten el discurs als enemics de la Revolució cubana.

Per les xarxes, recentment, s'està promovent un llibre de José Manuel Martín Medem, titulat “¿Por qué no me enseñaste a cómo vivir sin ti?”, en la contraportada del qual se sanciona que “ningú pot ignorar els assoliments socials i polítics aconseguits per aquesta societat (es refereix a la cubana), el seu alt grau d'equitat social, l'inequívoc compromís del seu govern amb el benestar de la comunitat nacional fins i tot enmig de les enormes dificultats que el bloqueig estatunidenc implica. Però, igualment, no pot ignorar-se l'existència de trets negatius. Un d'ells és que els cubans no podran decidir com serà el seu futur sense el Comandant.”

Sense haver-se llegit el llibre, només amb la nota anterior, qualsevol pot prendre's aquest comentari com una tàcita veritat i creure que Cuba ha quedat estancada. No obstant això, la realitat cubana planteja una altra que esfondra aquesta afirmació que es planteja en el llibre de l'actual director de Mundo Obrero, òrgan oficial del Partit Comunista d'Espanya.

Com bé va expressar Fidel Castro: “En els temps difícils el nombre de vacil·lants augmenta; en els temps difícils —i això és una llei de la història— hi ha els qui es confonen, hi ha els qui es descoratgen, hi ha els qui s'acovardeixen, hi ha els qui s'estoven, hi ha els qui traeixen, hi ha els qui deserten. Això passa en totes les èpoques i en totes les revolucions. Però també en els temps difícils és quan realment es proven els homes i les dones; en els temps difícils és quan es proven, realment, els que valen alguna cosa.” [1]

Com dir que el poble cubà no podrà decidir el seu futur sense Fidel, si a poc més de dos anys de la seva desaparició física, al febrer de 2019, va aprovar la seva nova Carta Magna amb un total de 6 milions 816 mil 169 d'electors a favor (86.85% del total de vots vàlids), d'una participació de 7 milions 848 mil 343 (84.41% del padró)? Com pensar que el poble cubà no té capacitat de seguir endavant, quan continua ajustant la seva realitat al context actual, tant nacional com internacional? Com sentenciar d'impossible construir un futur, si avui dia, enmig d'una crisi forçada per la pandèmia de la COVID19 i les polítiques més feroces de l'imperialisme, el poble cubà reafirma la seva labor internacionalista de solidaritat amb altres pobles, com un dels principis essencials que Fidel va inculcar?
Independentment que una estrofa de la cançó “Cavalcant amb Fidel”, de Raúl Torres, diu que “Avui vull cridar-te, Pare meu/ no et deixis anar de la meva mà,/ encara no sé caminar bé sense tu”; la Revolució cubana continua i el poble no es deté, enforteix el seu socialisme.

Fidel no va treballar incansablement per a ser etern, sinó per a formar a les noves generacions de cubanes i cubans, a enfortir la consciència del poble i madurar la seva capacitat en la presa de decisions en el futur: Fidel va preparar al poble revolucionari cubà per a ser millor que ell mateix i per a actuar conseqüentment segons el context present i futur. Cuba no crea superherois de produccions Marvel ni de Comics seriats, sinó que forma dones i homes que van aprendre de Fidel a estar disposats a desafiar l'impossible, per mantenir els seus drets a determinar el seu futur.

És real que ha estat un dur cop per al poble cubà la defunció del Comandant en Cap de la Revolució i no es podrà comptar per a rebre d'ell, ni el present ni en el demà, la llum de nous ensenyaments i consells; però la seva pèrdua física no significa estancament ni una pèrdua de direcció política i, molt menys, que s'esborri el seu extens llegat, el qual continuarà sent una sòlida font on trobar una guia adequada a cada moment que sigui necessari.

El poble cubà, amb la seva joventut aguerrida, coneix bé quin és el seu camí. Sempre ho ha sabut. Per això va lluitar en el pla i a la Serra, va triomfar en Playa Girón, va realitzar la campanya d'alfabetització, va vèncer a l'Apartheid a Àfrica, continua aconseguint més conquestes socials malgrat el criminal bloqueig econòmic, continua defensant les causes d'alliberament dels pobles i porta humanisme a tots els racons del planeta en les missions internacionalistes.

[1] Discurs en el XXXIV Aniversari de l'Assalt de la Caserna Montcada i el XXXV de l'Aixecament de Cienfuegos, efectuat en Cienfuegos, el 5 de setembre de 1992, “Any 34 de la Revolució”.

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking
Statistics

Today: 1700

Yesterday: 26946

Since 01/06/2005: 68789695

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.