Imprimeix
Països Catalans

Article de Gemma Lladó, militant de la COS el Camp de Tarragona.

Dona

Tinc 42 anys, de vegades se m’oblida, mare de dues criatures i treballadora, no en el sentit contractual de la paraula, sinó com adjectiu sobre la meva persona. Faré un resum ràpid per posar-vos en context: aquests anys no han estat del tot fàcils, no és victimisme, és la realitat pura i dura.

En l’apartat del meu currículum on posa estudis, el llistat s’acaba aviat. Tinc el graduat escolar i un certificat de professionalitat i ja. Després per omplir, poso altres coses, però, de cara a les institucions i als governs, a qui encanta etiquetar la població, sóc una persona amb un nivell d’estudis bàsic, primari i per tant, la meva vida laboral (segons ells) hauria d’estar limitada a sectors on es requereix, precisament, aquest nivell. Del model educatiu, despietat, obsolet i competitiu, en podem parlar en un altre moment. Sí, també entro en aquest tant per cent de fracàs escolar i no per incapacitat intel·lectual precisament. Ni tampoc perquè la meva família no estigués disposada a donar-me una “educació”.

Capitalisme

Netejadora, mainadera, dependenta, cambrera… Doncs sí, he fet tot això i més. Auxiliar administrativa, de monitora de menjador i lleure, he treballat a la nit, de dia i de nit. Durant set anys vaig combinar la feina de monitora de menjador amb la d’auxiliar en una consulta dermatològica privada, a mitja jornada. Tot i que en el meu contracte posava, auxiliar administrativa, també vaig ocupar-me durant un temps de la neteja i alhora ajudava en tasques, diguem-ne més sanitàries, vaja, com una auxiliar d’infermeria en tota regla! Tot plegat, per 600 i pocs euros. És a dir, un “3 en 1” i així van passar els anys (em van fer fora) i les meves filles creixien i jo ni me’n vaig adonar. Conciliació familiar? Pregunteu-ho als avis i àvies. Horaris totalment al revés del que portaven elles a l’escola.

Per no estendre’m més en la meva vida personal, i sense voler ni pretendre fer una classe magistral de capitalisme, penso que des de l’experiència i vivència és el millor exemple de la precarietat laboral que patim les dones, que aquella frase de “doblement explotades” està totalment plena de contingut quan ens parem a mirar i observar a cadascuna de nosaltres. Si ho diem, no és en va.

Hi ha caps pensants amb un discurs potent que ens poden explicar la història i evolució del comunisme, l’evolució de la lluita obrera, amb dades, amb objectius assolits, amb anàlisi profunda i amb les quals jo em quedo meravellada. Jo, de tot això no en sé, però si algun cop m’han convidat a participar en alguna xerrada, sempre intento traslladar allò viscut que és l’exemple més clar pel qual val la pena lluitar i canviar-ho tot. Perquè sí “señoros” el masclisme, el feixisme i, en definitiva, el capitalisme mata. I ens mata de cop o ens mata a poc a poc. Amb malalties derivades de les feines desenvolupades al llarg de la nostra vida, laboral i personal, perquè quan arribem a casa, seguim vivint amb el nostre maltractador i, a més, ens hem d’ocupar de les cures a la nostra canalla, de netejar, de cuinar i, si ens sobra temps, ja descansarem en pau (DEP).

Cov-19

Estic en shock, estem en shock i, durant deu dies, el conjunt de la societat estem vivint així. Vivint, per dir-ho d’alguna manera perquè en realitat em sembla un eufemisme. Molts ERTOi ERO, el que vindrà encara serà pitjor, col·lapse, falta de recursos, retallades, pilotes fora, pilotes a la teulada de l’altra… Ja em perdonareu però, res nou. Bé, sí, que tot això es produeix concentrat en un període de temps molt curt i de sobte, i que ve acompanyat de la paraula confinament. Però no ens enganyem, d’ERTO, ERO, acomiadaments, retallades i de falta de recursos anem sobrades en els últims deu anys.

Cov-19, coronavirus SarsCov 2, digueu-li com vulgueu, jo en dic putada ( perdoneu l’expressió). Ja així d’entrada, la paraula ERTO sona malament, em fa pensar en malaltia, cosa fosca, no us passa? Efectivament, una paraula que no ens deixa massa ben parades a les que hem sigut acomiadades. Dubtes, molts dubtes i poc temps. Tot va de pressa i sembla que les decisions s’han de signar ja. No podem esperar, no podem perdre temps, s’ha de signar i tramitar l’ERTO ja, perquè és clar, un dia “perdut” és un dia més que les empreses han de pagar el sou de la seva butxaca, un dia més equival que les treballadores tinguem temps de consultar si allò que ens està oferint qui ens paga el sou per sobreviure, està bé o no, un dia més, equival que potser ho parlem entre nosaltres i no hi estiguem d’acord, un dia més… I tot això amb l’angoixa que suposa que potser estem malaltes i no ho sabem, potser algun familiar morirà en les pròximes setmanes, potser el bombardeig mediàtic ens ha deixat en shock a consciència per no tenir temps per pensar, per organitzar-nos i preparar una resposta contundent. Res de multituds, d’aglomeracions, de reunions, ni pensaments! Aquí és on ens ha portat el Cov-19, a no poder fer res. Bé, res no, com a molt una sortida al balcó a les vuit del vespre per aplaudir, merescudament, a totes aquelles sanitàries que s’hi estan deixant la VIDA.

Res a ulls dels qui manen, perquè nosaltres, les treballadores, des del sindicalisme combatiu, seguim treballant, a la velocitat de la llum, per denunciar, escoltar, editar informació, intentar donar resposta a tots aquells dubtes que se’ns estan generant aquests dies. Tot això en shock. En un estat d’alarma. Em pregunto què hauria passat si hagués tingut 72 hores més per poder reflexionar millor sobre l’ERTO que ens han aplicat en una des de les empreses on treballo. Vaig poder aconseguir que quedés per escrit que un cop aixecat aquest confinament, totes aquelles persones que encara disposen de contracte per obra i servei, no es veiessin afectades en una suposada davallada de les ràtios en el servei de menjador… però … I si hagués tingut unes quantes hores més? Jo, personalment, he necessitat una setmana sencera per entendre, madurar i acceptar aquesta situació i sort n’he tingut de les companyes de la COS que no han parat ni un moment.

Ara, ja només penso en la resposta, en el demà, en la solidaritat que hem de tenir tots i totes per defensar els nostres drets, per defensar les nostres vides, per defensar aquelles que han mort durant aquesta nova(?) crisi i perquè quan ens deixin sortit al carrer, caldrà cremar-ho tot! Sense pietat.

No perdeu l’oportunitat d’organitzar-vos en un sindicat combatiu: Ara o mai!

Gemma Lladó, militant de l’Assemblea Territorial del Camp de Tarragona de la Coordinadora Obrera Sindical.

Font:

Coordinadora Obrera Sindical

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.