24 | 08 | 2019

CUPPer Eudald Calvo, alcalde per la CUP a Argentona

És sabut per tothom que les eleccions del 27-S són unes eleccions diferents: plebiscitàries i constituents. Plebiscitàries perquè un resultat favorable a les candidatures favorables al SÍ farà engegar una de les fases clau del procés independentista que és el trencament amb la legalitat espanyola. Constituents perquè després d’aquesta fase de trencament s’iniciarà un procés constituent que anirà paral·lel amb el procés de legitimació (interna i externa) del nou Estat, així com també la negociació amb Espanya sobre el repartiment de drets i deures (almenys així ha estat en tots els processos d’independència arreu del món els últims anys).

Els agents polítics formals que finalment han passat a aquesta fase del procés són essencialment quatre: per una banda, tot l’elenc independentista no rupturista; després hi ha l’esquerra independentista rupturista; en tercer lloc tots els partits unionistes (PSC, PP, Ciutadans) i  per últim, CSQEP (Podemos + ICV). Pel que fa als primers, agafen tot l’espectre ideològic que va des del centre-esquerra socialdemòcrata fins a la dreta liberal. Pel camí han caigut els demòcrata-cristians, encara que estic convençut que la immensa majoria de persones anti-avortistes i anti-matrimonis d’homosexuals es repartiran per diverses llistes i no exclusivament a Unió, perquè, com deia, en aquestes eleccions plebiscitàries primarà la qüestió nacional a altres debats ideològics. Dubto que treguin massa escons i per això els he obviat, ja que no seran un agent essencial en el procés. En qualsevol cas, hi haurà una llista bastant transversal que agafarà bona part de l’electorat que abans tenia CIU i ERC, així com segurament aconseguirà rascar bastants vots del que anomenàvem “sector catalanista” del PSC. Les primeres enquestes els situen entre els 60 i els 70 escons, és a dir, rondant la majoria absoluta.

Una altra característica d’aquesta candidatura és que ha aconseguit sumar el que sovint s’anomena la “societat civil”: metges, advocats, escriptors, cantants, periodistes, esportistes... de renom, mediàtics, avalats per una llarga carrera d’èxits ens els seus respectius camps. És positiu en el sentit que trenca els antics esquemes de separació partits polítics – poble de Catalunya, que darrerament s’estava esquerdant a velocitat de creuer.

D’altra banda hi ha una llista amb pretensions més humils en termes electorals (crec que tot votant de la CUP assumeix que treure més de 10 diputats/des serà una fita a celebrar), però d’una importància cabdal en quant al moment polític que vivim. En aquest sentit, segurament la feina de la CUP-Crida Constituent és més interessant fins i tot que la de Junts pel Sí. M’explico tot seguit.

Es fa estrany que ho escrigui un militant de la CUP, i en sóc conscient, però voldria transmetre aquesta idea a la nostra gent: la responsabilitat de la CUP en aquest moment històric és essencial. Tenim davant nostre el repte més gran que ha tingut mai la CUP i l’esquerra independentista per extensió: aconseguir mobilitzar el votant d’esquerres.

Això vol dir que hem de buscar el votant d’esquerres més enllà de l’electorat tipus de la CUP. Recentment la CUP ho ha aconseguit: va trencar el perfil de votant jove i ha aconseguit penetrar en electorats més adults. Així mateix, la CUP era bona competint electoralment en pobles grans i ciutats petites, capitals de comarca. Ara la cosa ja no va només així: els millors resultats de la CUP es compten també a ciutats grans. En part ha estat gràcies a un procés (treballat a foc lent) amb altres candidatures com les CAV del Vallès o en processos d’unitat popular com el de Badalona, per posar un exemple. També ha començat a entrar amb força a pobles molt petits, on fins i tot ha assolit algunes alcaldies. També s’ha escampat pel territori, arribant a zones on la CUP no hi era present, com per exemple les Terres de l’Ebre. En resum: la CUP ja ha trencat alguns dels seus “sostres de vidre” tradicionals i ha superat algunes barreres que consideràvem infranquejables. Però no n’hi ha prou.

Avui i aquí tenim el repte: obrir la CUP encara més. On? La resposta l’ha buscada també l’ANC, que  també ha vist el problema: no hi ha prou suport a la independència en els àmbits de l’àrea metropolitana de Barcelona (i afegiria les de Girona, Lleida i Tarragona). Ambients de rendes baixes, de classe treballadora, colpits per l’atur i la duresa de la crisi econòmica i les retallades. Ambients on sovint només es parla el català a l’escola. Ambients on electoralment el vot ha anat cap a les esquerres, però massa sovint esquerres en clau espanyola. Vaja, el que històricament s’ha anomenat com el “cinturó roig”.

És aquí on cal fer forat. No cal ser politòleg per veure que és la gran bossa de votants indecisos (també alguns pel NO, està clar) que no veuen clars els beneficis d’una hipotètica independència liderada per Mas (així ho exposen), que encara creuen que fora millor un canvi a Espanya cap a l’esquerra (un acord PSOE amb Podemos) que una Catalunya independent liderada per Mas.

Més enllà de la desinflada de Podemos, el cert és que la feina és per engrescar-los i no pas esperar el que facin factors exògens a la nostra voluntat, com les pujades i baixades de Podemos. Per tant, és important sumar personalitats com Manuel Delgado, Ramon Cotarelo... o el propi cap de llista per Barcelona, Antonio Baños o també na Gabriela Serra. El perfil és comú (malgrat les infinites diferències): un perfil de personalitats que no provenen d’ambients pròpiament independentistes sinó de l’esquerra rupturista, lluitadors pels drets socials des de l’època de la Transició i abans i tot.

Aquesta és la nostra feina: agrupar les esquerres en el paraigües d’una candidatura independentista. Perquè a banda de sumar pel 27-S, després haurem de construir i cal construir des de l’esquerra. I per això és important que l’esquerra estigui musculada, que sigui forta. I que sigui protagonista del procés independentista, que després no se’ns pugui dir que no vam ser-hi en el moment que tocava. El problema de CSQEP és que no conta ni per una cosa ni per l’altra, perquè al no ser protagonistes del moment de trencament (seran mers espectadors) es posen en una situació complexa pel moment constituent del nou país.

Per tant, cal confrontació dialèctica amb CSQEP, senyalant la seva incapacitat de construir un relat creïble de canvi social sense trencament nacional: algú es creu que si no som independents a Espanya canviarà quelcom a nivell social? Amb la independència s’obre una oportunitat per fer-ho.

També cal confrontació dialèctica amb Junts pel Sí, senyalant la contradicció que suposa construir un país nou amb la gent que ha perjudicat Catalunya amb les retallades, amb la corrupció. Que no estan omplint el discurs independentista amb contingut perquè no poden (allò és un maremàgnum ideològic impossible de posar en comú cap acord programàtic). Que tot el que han fet a nivell ideològic el que ha fet és posar pals a les rodes pel procés independentista.

A manera de conclusions: seguim obrint la CUP, treballem per eixamplar fronteres, aconseguim que la CUP sigui el pal de paller de l’esquerra rupturista catalana i així aconseguirem la independència i després que la construcció del nou país sigui pensada a la manera de la classe treballadora.

Font: Llibertat.cat / RedGlobe

Real time web analytics, Heat map tracking

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.